Opinió

 

Bellavista.
Josep Catalan (6.02.2009)

Era un matí de dissabte, bastant humit i emboirat que estàvem un bon grup de ferroviaris (aficionats o addictes al ferrocarril) complint amb la litúrgia bo i endrapant el preceptiu esmorzar a la cantina de l’estació de les Franqueses, quan van entrar una parelleta jove i encongida per la fredor humida amb un primer objectiu clar i resolutori, poder ingerir un cafè amb llet molt calent. Un cop recuperats tèrmicament van preguntar-nos per l’estació de les Franqueses-Granollers Nord. Nosaltres, ferroviaris drets i fets ràpidament varem inquirir que o una o l’altre! Ens acabava de trair el subconscient ignorant que existeixen les tres possibilitats. En un radi de pocs quilòmetres i amb dues línies de ferrocarril podem trobar l’estació coneguda com Granollers Nord, la de les Franqueses i la de les Franqueses-Granollers Nord.
Com ho expliques a una parelleta forastera que s’esta refent d’un matí fred i humit del Vallès Oriental? Qui va ser el Sòmines al que se li va ocórrer el nom de les Franqueses–Granollers Nord al nou baixador inaugurat el 2004?
Avia’m. No tenim una estació a Corró d’Avall que es diu les Franqueses? No tenim una estació que es diu Granollers-Canovelles però que tothom coneix com l’estació del Nord de Granollers? Ah, i sabeu per què? A Granollers (com a molts altres indrets) hi havia més d’una companyia ferroviària. En concret eren MZA que anava cap a França i Norte que anava cap a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. L’estació de Granollers Canovelles era propietat de Norte, i d’aquí el nom de Granollers estació del Nord.
Des de la nacionalització del 1941 no existeix la Compañía del Norte però continuem utilitzant el seu nom. Ho interpreto com un record a aquella gent modesta que pensava les coses abans de fer-les, i per tant, només els hi calia fer-les un cop.
Si l’estació és i serveix a Bellavista, li hem de dir Bellavista. Cerquem-ne una altra que se’n digui i haurem d’anar a la línia de rodalies C­1 de Sevilla, entre les estacions de La Salud y Dos Hermanas. Una mica lluny per poder crear confusió, oi?
Ben segur que la nostra parelleta protagonista va arribar tard a la cita amb una viatgera que baixava a les Franqueses-Granollers Nord. Discretament, però, el seu tren anava a l’hora.


Que no ens entabanin amb les Vies Verdes.
Josep Catalan (18.11.2008)

Les estan posant de moda. D’un temps ençà, estem rebent una gran informació sobre els assoliments amb vies verdes. Partits polítics, ecologistes, gestors, programes de televisió..., tots, absolutament tots s’omplen la boca amb l’augment de qualitat de vida que suposen les vies verdes. De debò? Esbrinar-ho és tant senzill com analitzar l’esdevenir d’una via verda. Fa molts i molts anys, els nostres avantpassats hi van creure, van dipositar la seva fe en el fer-rocarril. Els precaris medis dels que disposaven els va portar a deixar-se la pell en la construcció d’un bon grapat de línies tant de via estreta com ampla que connectaven mercats, cultures i il•lusions; connectaven a la gent. Els precaris medis dels que disposaven van permetre una explotació molt justeta però digna, al cap i a la fi, complien molt estrictament els objectius pels que s’havia creat el ferrocarril. Transportaven gent i mercaderies d’Olot a Girona o a Sant Feliu, o a Sant Joan de les Abadesses, o a tants altres indrets que el ferrocarril va treure de l’aïllament. No se’n diu socialització d’això? Tot va funcionar molt justet, però be, durant gairebé un segle. Els trens anaven transportant gent i mercaderies a una velocitat molt modesta, però no calia més. Només es treballava de sol a sol. Arriben els anys seixanta del segle XX i agafa el protagonisme l’automòbil. Aquest ‘pare pedaç’ que ens ha de portar les grans bonances i la llibertat, el salvador de la indústria i l’economia del nostre amat país. Ja no en sabrem més de grans màquines o de la tecnologia tèxtil, ja ens ho portaran de fora. L’auto ens ocupa tota la nostra dedicació i el ferrocarril va entrar en decadència; com que ja som més lliures treballem més que de sol a sol. Als anys vuitanta i noranta es realitzen les grans (?) infraestructures pensades per a l’automòbil. L’augment de la llibertat agreuja el desequilibri entre territoris i ens garanteix haver de pagar –segons a on– per moure’ns. La manca d’inversió, de projectes d’il•lusió i de ganes porten a l’abandonament de línies de ferrocarril (com que no passen per Madrid n’hi diuen secundàries). El dèficit va portar a la seva desaparició. Com es pot dir-li a un de Tortosa, de Gironella o Barbastre que és secundari? Als primers anys del segle XXI la modernitat va arribar del tot. Es va transportar tot, tot i tot per carretera o per l’aire, viatgers i mercaderies, i a l’hora s’aixecaven aquells entrebancs de travesses i ferregots rovellats. Els edificis de les estacions ara sí que rebien pressupost, per refer-se de la desídia, l’oblit i el vandalisme convertint-se en tallers per a bicicletes o tavernes de disseny.
Realment s’ha assolit una gran fita ecològica i de llibertat: hem traslladat tot el que es transportava per les vies grises i brutes a la carretera i als aeroports, assolint que aquestes traces es transformin en vies verdes.
Permeteu-me que faci meves unes paraules de l’economista i sociòleg terrassenc Salvador Cardús: «Tenim unes elits progres però terriblement conservadores». I a l’hora pregunto: Qui mana aquí?
Que no ens entabanin: Les vies verdes, de verdes, verdes no en tenen absolutament res.